El mio país
Pórticu, 2003, Ediciones Trabe
Del país onde yo vivo,
nun fala naide.
Naide s’ocupa
del pasu sele
que marquen sobre él les estaciones,
nin de cómo l’iviernu
aporta de sutrucu
y s’espurre cásique hasta xunu,
húmedu y cruel.
Naide nun toma cuenta d’esto.
Como tampoco falen de la llerza
qu’en dellos díes de borrina
escluca dende dientro de los güeyos,
nin del calter atlánticu y ambiguu
que nos fai amar l’agua y la grisura,
anque siempre digamos lo contrario.
Naide nun diz nunca nada d’ello.
Naide que pinte
el milagru d’oru la nozal
nes mañanes serondes de noviembre.
Naide que grabe
el quexíu pantasmal del cuquiellu,
que namás les mimoses de febreru
son a esconxurar.
Naide pa cuntar
el crecimientu ansiosu de les sebes,
l’esbarrumbe esmeralda de les fontes,
l’esnalar sele
y ausente
de la muerte
penriba d’unes cases
de les que naide nunca dixo nada,
y apenes queda nada pa dicir.
Galería de los sitios perdíos
Orfandá, 2019, Ediciones Trabe
El llugar y el rangu
de la primoxenitura.
El sueñu dondu,
impecable,
a la sombra d’un árbol.
La consistencia
aérea de los xuegos.
La llectura
pura,
ensin ruíos,
d’un llibru
nuevu.
La voz
llonxana y familiar de los hermanos.
El círculu de lluz
qu’alzaben los sos gritos.
Un ríu
y un peñéu
onde fuisti capitana
d’un exércitu de neños.
Salir y entrar cuando quixeras
del centru mesmu de la vida.
Nun saber,
nun pensar,
nun echar en falta.
Dormise nel vacíu,
al abellu de
toles tormentes,
como si nun hubiera tiempu
o’l tiempu,
clemente,
mirara pa otru llau.
Si digo llingua
Lletres lliterariu, 4, 2012, Academia de la Llingua Asturiana
Si digo llingua digo mar,
cantiles arispios
y agües insondables,
sableres anubríes pola nublina,
el vuelu alloriáu de les gaviotes,
el cantu azul
de los barcos balleneros,
el calor
llonxanu d’unes lluces
añándose nel agua.
Si digo llingua digo monte,
cumal gris,
escayu y soledá,
el milagru del sol pente les nubes,
l’ausencia
infinita de les brañes,
una llueca, invisible
como un pasu perdíu,
el blancor
perfectu y ensin tacha de la nieve.
Si digo llingua digo pan,
camperes verdes,
caleya y soledá,
muyeres arroxando
cabo’l tiempu,
el toquíu espaciáu
de les campanes,
el sudor y la yerba
d’una tarde inorada
d’un agostu inclemente
y un neñu que s’escapa de la escuela
persiguiendo
una oveya afuxida.
Si digo llingua digo mundu,
digo cuerpu y trabayu,
enfotu y travesía,
la voz d’un home
—una vida ensin gloria—
del que naide s’alcuerda,
los llibros
—heraldos de la muerte—
que pueblen la mio mesa,
les palabres qu’escribo
—amor y soledá—
que quiciás nada nomen
y quiciás naide escuche.